El malestar que generan los niños. Claves para escuchar los deseos y las resistencias de infancia y adultos

   La infancia se convierte en síntoma de la familia, por su plasticidad, por su dificultad de despegarse de lo que ve. La infancia actual está representando el resultado de un conflicto entre dos fuerzas, representa un antiguo sistema, en un nuevo sistema. El niño, la niña, leen la realidad, y esta lectura les marcará más que los padres y eso a veces puede ser problemático y un desencadenante de los conflictos entre las dos partes, provocan un malestar en las personas más jóvenes y su familia, ya que para los padres es complicado ser juez y parte implicada en la manifestación de un síntoma.


   El niño hace síntomas por todas partes, a veces es percibido por los adultos como problemático, él también se enmarcara como tal, este feedbak, le condicionará al menos, hasta que vaya acumulando experiencias y percepciones que le conduzcan, por otro camino. Pero se tendrá que enfrentar a lo que representa su motor, su motivación, más allá de su división como sujeto que depende de los demás.

   Los otros, el otro, niños y adultos se constituyen con sus partners, con los demás, que lo hacen posible pero al mismo tiempo los limitan. Es un estado dual de sí pero no por tanto aparece la angustia.

   Si comparamos los niños con los adultos, estos primeros tienen menos capacidad de auto-observación. Los efectos de la resistencia es mayor, por lo tanto y se debe poner gran atención, tras la intervención del adulto. Es necesario que los adultos les ayuden a comprender y vencer la resistencia, el adulto debe facilitar el proceso de auto-observación, para llegar a ver que se está jugando en su resistencia. De esta manera las personas más jóvenes, los niños, podrán elaborar y exponer su material de una forma más accesible.

   El adulto y el niño presentan una necesidad estructural de encontrar sus respuestas, pero sobre todo de hacerse sus preguntas más allá de la patologización.

   En el caso de los niños se hace más necesario una especie de dualidad en relación con los demás, hay que diferenciarse, y a veces identificarse, ser igual y al mismo tiempo diferente. Los adultos son percibidos por los niños como figuras de autoridad, como figuras a veces amenazantes. Los adultos son un espejo donde se miran los más pequeños y los deben sostener, aunque no se identifiquen. Este será uno de los indicios de la angustia, de unos y otros ya que muchas veces los padres, maestros, educadores, se sorprenden ya que no se sienten identificados con la proyección que reciben de los más pequeños, les parece un espejismo, los adultos aunque, sólo desean la felicidad de las niñas y los niños, que sean libres y no entienden esta imagen.

   Hay un malentendido, los padres, los adultos, maestros, educadores, aunque quieran que los niños sean felices, buenos estudiantes, que exploren, que se preparen y sean libres, pero el niño que quiere corresponder con estas expectativas, a la vez se resiste, le hace obstáculo y esta dinámica se puede volver persecutoria.

   Somos un espejo y ellos suponen lo que queremos de ellos, es por eso que es muy importante que los adultos tengan aficiones, pasiones, otras cosas que son importantes donde también dirijan su deseo. De este modo tendremos un sistema abierto, no cerrado. El niño, la niña se sentirá más libre para introducir en este espacio abierto su singularidad, la comparte con otros niños, encuentra otros compañeros entre sus iguales para experimentar a través de actividades, en construcción en un sistema abierto, con otras personas, con otros niños.

   Se trata de favorecer un sistema no fijado en ningún elemento concreto, donde se permita una cierta permeabilidad a la diferencia, sin necesidad de esconderse, evitando la polarización, bueno-malo, positivo-negativo. Cada persona es singular, y no es necesario pasar por la negatividad para reafirmarse, o aparentar ser más fuerte. El niño, la niña deben sentirse reconocidos pero desde su singularidad, desde sus acciones que le representan y a través de sus actividades, aficiones: cómics, dibujos, música, deportes, lecturas, creaciones, informática, y un largo etcétera y no a través de la negatividad, la agresión.

   Así a través de su lugar, de su posición, de su actividad, estarán abiertos a encontrar significaciones, a través de la permeabilización, experimentarán y encontrarán cosas que los diferencien de los padres, amigos, escuela, barrio, comunidad y los apelen como sujeto para significarse genuinamente.

   Es un proceso consustancial del ser humano, todos pasamos o hemos pasado por etapas similares, es muy importante entender cómo se estructura el crecimiento de la infancia y adolescencia, entenderlo para no vivir paranoico. Y sobretodo con las figuras que los acompañan, los padres, los adultos, los compañeros, compañeras, otros padres, otras influencias. Experimentar, explorar con cosas diferentes que les ayuden, y que los y las identifiquen como sujeto.

El malestar que generen els nens. Claus per escoltar els desitjos i les resistències d' infants i adults.

La utilització del procés simbòlic en l'acte humà es va desenvolupant molt a poc a poc al llarg del creixement fins arribar a adult. Els nens, les nenes actuen com a ésser humà molt abans de conèixer-se a si mateix.

La infància esdevé un símptoma de la família, per la seva plasticitat, per la seva dificultat en desenganxar-se del que veu. La infància actual està representant l'efecte d'un conflicte entre dues forces, representa un antic sistema, en un nou sistema. El nen, la nena, llegeixen la realitat, i aquesta lectura els hi marcarà més que els pares. Aquest segurament és un dels desencadenants dels conflictes entre les dues parts, provoquen el malestar dels infants i la família atenent que pels pares és complicat ser jutge i part implicada en la manifestació d'un símptoma.

   L'infant per un altre banda fa símptomes per totes les bandes, i de vegades és contemplat pels adults, com a problemàtic, ell també s'emmarcarà com a tal, aquesta retroalimentació li condicionarà si més no, fins que vagi acumulant experiències i percepcions que li condueixin, per un altre camí. Però s'haurà d'confrontar a allò que representa el seu motor, la seva motivació, més enllà de la seva divisió com subjecte que dependen dels altres.

Els altres, l'altre, infants i adults es constitueixen amb els seus parteners, amb els altres, que el fan possible però al mateix temps els limiten. És un estat dual de sí però no per tant apareix l'angoixa.

Si comparem els nens amb els adults, aquests primers tenen menys capacitat d'auto-observació. Els efectes de la resistència és major, per tant i s'ha de posar gran atenció, després de la intervenció de l'adult. Cal que els adults els hi ajudin a compendre i vèncer la resistència, l'adult ha de facilitar el procès d'auto-observació, per arribar a veure que s'està jugant en la seva resistència. D'aquesta manera les persones més joves, els infants, podran elaborar y exposar el seu material d'una forma més accesible.

L'adult i l'infant presenten una necessitat estructural de trobar les seves respostes, però sobretot de fer-se les seves preguntes més enllà de la patologització.

En el cas del nens es fa més necessari una espècie de dualitat en relació amb els altres, cal diferenciar-se, i de vegades identificàr-se, ser igual i al mateix temps diferent. Els adults son percebuts pels infants com a figures d'autoritat, com a figures de vegades amenaçadores. Els adults són un mirall on es miren els més petits i l'han de sostenir, encara que no s'identifiquin. Aquest serà un dels indicis de la angoixa, d'uns i altres ja que moltes vegades els pares, mestres, educadors, es sorprenen ja que, no es senten identificats amb el miratge, ells només desitgen la felicitat de les nenes, dels nens, que siguin lliures i no entenen aquesta imatge.

Hi ha un malentès, els pares, els adults, mestres, educadors, encara que vulguin que els nens siguin feliços, bons estudiants, que explorin, que es preparin i siguin lliures, però l'infant que vol correspondre amb aquestes espectatives , alhora es resisteix, li fa obstacle i aquesta dinàmica es pot tornar persecutòria.

Som un mirall i ells suposen el que volem d'ells, és per això que és molt important que els adults tinguin aficions, passions, altres coses que són importants. D'aquesta manera

tindrem un sistema obert, no tancat. El nen introdueix en aquest espai la seva singularitat, la comparteix amb altres nens, troba altres companys entre els seus iguals per experimentar-la a través d'activitats, en contrucció en un sistema obert, amb altres persones, amb altres infants.

Es tracta d'afavorir un sistema no fitxat, elements on es permeti una certa permeabilitat a la diferència, sense necessitat d'amagar-se, evitant la polarització, bo-dolent, positiu-negatiu. Cada persona és singular, i no és necessari passar per la negativitat per reafirmar-se, o aparentar ser més fort. El nen, la nena s'ha de sentir reconegut però des de la singularitat, d'allò que el represent a través de les seves activitats, aficions, còmics, dibuixos, música, esports, lectures, creacions, informàtica, i un llarg etc. i no a través de la negativitat, l'agressió.

Així a través del seu lloc, de la seva activitat, estaran oberts a trobar significacions, a través de la permeabilització, experimentaran i trobaran coses que els diferènciïn amb els pares, amics, escola i els apel·lin com a subjecte.

És un procés consubstancial de l'èsser humà, tots passem o hem passat per etapas similars, és molt important entendre com s'estructura el creixement dels infants i adolescents i entendre-ho per no viure paranoic al voltant de les figures que els acompanyen, els pares, els adults, els companys, les companyes, altres pares, altres influències. Treure coses diferents que els hi ajudin, que els i les identifiquin com a subjecte.